Aquest juliol vaig estar a Istanbul, l'antiga Constantinoble, ciutat que desprén història per tots els seus porus, i amb la qual podria omplir línies i línies del bloc durant anys i panys.
La joia de la ciutat, la medalla d'or (i mai millor dit), se l'emporta Hagia Sophia, més coneguda com Santa Sofia.
La construcció actual va ser edificada al 532 dC, a l'època de l'emperador bizantí Justinià, i aquesta va ser, durant més de mil anys que durà l'imperi, la catedral patriarcal de la capital de Bizanci.
L'Església de la Santa Saviesa de Déu és el paradigma d'arquitectura bizantina, construida en una època daurada de l'Imperi Romà d'Orient. Costa de creure que aquesta gran meravella la feren fa ni més ni menys que setze segles, i que fins al dia de hui ens continue meravellant i hipnotitzant a tots els que la visitem. La seua gran cúpula només serà igualada després de l'aparició de l'estil gòtic, sis segles més tard.
Al 1453 la ciutat de Constantí caigué en mans dels turcs otomans, i aquests transformaren la catedral en mezquita. Es diu que totes les mesquites que s'han construit a la ciutat, s'han fet a imatge i semblança d'aquesta, i en un desesperat intent de superar-la. Tot i que va ser mesquita durant uns pocs segles, s'han pogut conservar els mosaics daurats d'època bizantina, i encara avui els podem visitar, per això emperadors, el Pantocrator i la Verge amb el nen regnen encara en aquest gran temple de l'imperi daurat convertit en museu.
